El dolmen de les Esmoladores (Castelltallat, Bages)

El 17 de desembre de 2011, en una passejada amb una colla d'amics, pels entorns de la casa de Biosca (Castelltallat), en un punt on hi ha diverses fites que termenegen les propietats de Biosca i Figuera, ens va cridar l'atenció una gran llosa enmig dels garrics. Un examen més detingut ens va permetre veure clarament les restes d'un túmul de 8 m en l'eix major per 7 m en l'eix menor. La gran llosa fa 1,80 m de llarg, per 80 cm d'alçada (en la màxima part visible) per 20 cm de gruix.
No dubtem que es tracta de les restes d'un dolmen, del qual l'única llosa avui visible seria la lateral de llevant de la cambra. El monument es troba al caire d'una carena dirigida cap al sud-est, en una posició molt dominant i en un context on hi ha diverses restes megalítiques, les més destacades de les quals són el Cau de la Guineu (a 600 m en línia recta) i el dolmen de Boixadors (a 1,86 km en línia recta).

Les inscultures de Sant Esteve de Ferriols

Algun dia caldrà fer un repàs sobre la situació actual dels jaciments prehistòrics al voltant de Santa Coloma de Queralt. De la majoria no en queda res, només les notícies que en el seu dia van publicar els seus descobridors i/o excavadors. Amb prou feines es pot situar ara, amb certa precisió, l'indret on es trobaven.
Dels que es poden veure i visitar amb certa(?) facilitat parlem avui de les inscultures de Sant Esteve de Ferriols.
Es troben a poc més de 2 km de Santa Coloma de Queralt, en direcció a la Llacuna, just davant la porta de la petita església romànica que dóna nom a l'indret.
En teoria es pot pujar a peu o en 4*4 des de poc abans del km. 2 de la carretera de Santa Coloma de Queralt a la Llacuna. Hi ha un altre camí, en millor estat, que dóna una petita volta i que surt poc abans del km. 3 de la mateixa carretera.
Per aquest camí, poc abans d'arribar a Sant Esteve la pista està tallada amb un cadenat. Algú -segurament el propietari- ha arranjat part del mas annex a l'església i es deu usar com a segona residència. El cas és que per arribar a les inscultures cal deixar el cotxe uns 100 m abans de l'església i seguir a peu.
Per cert, les poques restes que es conserven dels jaciments de la zona tenen una estranya tendència a ser tancades pels propietaris dels llocs on es troben, de manera que es dificulta molt la seva visita. Això ja va passar amb les esteles decorades de Passanant.
En fi, és això el que dóna de si el país.
La foto de l'esquerra mostra la situació de la roca. És la del fons a l'esquerra, la que apareix amb ombra a la foto. Com es pot veure el lloc és prou dominant. L'altra foto mostra una part de les inscultures, formades per gran nombre de cassoletes i reguerons.

Sobre el Roc del Frare d'Agullana

L'Enric Carreras em fa arribar la notícia (que podeu trobar al blog del GESEART) que la primera publicació d'un megàlit català va ser la del menhir del Roc del Frare, d'Agullana (Alt Empordà). A la quarta sessió de la Comissió Històrica de les Arts i Monuments de França, feta el dissabte 27 de febrer de 1847, es va llegir una nota de Jaubert de Passa, publicada al quart volum del Bulletin Archéologique publié par le Comité Historique des Arts et Monuments (1847-1848, Paris: Imprimerie Administrative de Paul Dupont, p. 227). Aquesta publicació es pot trobar als llibres de Google. La notícia diu:

La muntanya de Riunognès(sic) és en realitat part de la serra de l'Albera. Riunoguers és un poblet del Vallespir unit actualment a Morellàs.
Mica en mica, es va recuperant la historiografia del megalitisme i les dates de publicació de dolmens i menhirs van reculant. Això és una molt bona notícia. Aquí teniu una foto del Roc del Frare, feta l'any 1999.

Sobre excavacions i consolidacions de dòlmens

Avui (6.2.2011) he anat a veure el dolmen de cal Parés (Moià). El passat estiu s'hi va fer una excavació i des de llavors està abandonat, esperant, potser, que algú el consolidi per evitar que les dues lloses que queden dretes, i que ara estan descalçades, segueixin els passos de la tercera, que jau a terra des de l'última vegada que es va treballar en aquest monument.
L'evolució d'aquest megàlit no és gaire diferent de la que pateixen els seus germans al nostre país. L'any 1996 oferia l'aspecte de la primera foto. El que aparentment és un túmul no són altra cosa que els rocs que el pagès del camp veí espedregava i amuntegava damunt el dolmen. Això es pot apreciar en una foto del fons Cuyàs de l'ICC, dels volts de l'any 1940, que podeu veure si seguiu l'enllaç.

L'any 2009 es va fer una actuació al dolmen i se'l va deixar amb les tres lloses de la cambra dretes i visibles. Això no havia de durar gaire. El fet d'estar al mig d'un camp conreat va fer que al cap de poc temps, potser per una topada del tractor tot llaurant, la llosa de migdia anés a terra. Així es va quedar des de llavors, i aviat les herbes van començar a tapar-lo. El podeu veure en la segona foto.

En la darrera actuació el jaciment s'ha excavat fins arribar a la codina natural. Ara les dues lloses dretes estan totalment descalçades, el seu aspecte actual és el de la tercera foto.

La pregunta és: Es consolidarà i protegirà aviat? Si no és així, quant de temps li queda fins a desaparèixer? S'admeten apostes.